Notícies
"Les famílies amb nens i nenes amb altes capacitats estan molt desemparades, se senten molt soles"
10/03/2022
En el llibre El club de los Superman (Editorial UOC), disponible ara també com a audiollibre, la periodista Carmen Giró vol desmuntar els mites al voltant de la canalla amb un coeficient intel·lectual elevat o amb una capacitat d'aprenentatge superior a la mitjana
Sheldon Cooper, Lisa Simpson o la protagonista de la sèrie Gambito de dama, Beth Harmon, són personatges de ficció que han contribuït a la construcció de tòpics al voltant de les altes capacitats. En el llibre El club de los Superman (Editorial UOC), disponible ara també com a audiollibre, la periodista Carmen Giró vol desmuntar els mites al voltant de la canalla amb un coeficient intel·lectual elevat o amb una capacitat d'aprenentatge superior a la mitjana. Amb l'ajuda de diversos episodis i anècdotes i el punt de vista de persones expertes, s'apropa a la seva realitat diària i ofereix pautes a famílies i educadors per acompanyar-los. Amb motiu del Dia de les Altes Capacitats (14 de març) parlem amb l'autora del reportatge.
En El club de los Superman dones veu a aquests nens i nenes recollint els seus pensaments. Ens pots explicar un parell d'anècdotes que t'hagin cridat especialment l'atenció?
Recordo un nen de sis anys que va agafar la seva cadireta, la va col·locar davant la seva mare i li va demanar: "Mama, explica'm tot el que saps." Aquest episodi em va agradar molt, perquè representa les ganes de saber d'aquestes criatures i que el seu joc preferit és aprendre. Una altra frase que em va cridar l'atenció és la d'una nena de cinc anys que preguntava: "Per què he de pintar per dins de les ratlles, si jo el que vull saber és com funcionen els ossos i els músculs?" També recordo que en un exercici de classe que consistia a fer un dibuix sobre la primavera, mentre tots els seus companys i companyes feien floretes, una nena va dibuixar en blanc i negre el procés de la fotosíntesi; per a ella la primavera era això.
Després de la publicació del llibre, has participat en tallers i conferències parlant sobre les altes capacitats. Quina va ser la teva motivació per escriure el reportatge i continuar explorant encara avui dia aquesta qüestió?
Com a periodista, per fer els meus reportatges jo parlava amb molta gent i vaig adonar-me que les famílies amb nens i nenes amb altes capacitats estan molt desemparades, se senten molt soles. Vaig entendre que la seva realitat és un món desconegut i hi ha molts prejudicis i idees preconcebudes que són equivocades. Quan es parla de nens i nenes amb necessitats educatives especials, pensem de seguida en els infants que tenen un ritme d'aprenentatge més lent i oblidem sovint els que el tenen més ràpid perquè solem pensar que ja ho tenen tot fet, que tenen superpoders; per això vaig titular el llibre irònicament El club de los Superman. La veritat és que la bona acollida que ha tingut el llibre m'ha donat la raó, i tot i que es va publicar fa temps, encara es posen en contacte amb mi per parlar-ne.
Com dius, El club de los Superman és un títol amb "trampa" perquè els protagonistes del llibre no són superherois o superheroïnes. Quins són els mites de les altes capacitats que el reportatge pot ajudar a desmuntar?
Se solen associar les altes capacitats amb el rendiment acadèmic. És a dir, si un nen o nena és superdotat, com es diu col·loquialment, ha de treure molt bones notes. A vegades és així, però moltes vegades tenen dificultats d'aprenentatge perquè pensen d'una manera diferent de la dels seus companys i companyes. Un altre prejudici és que les altes capacitats van lligades a la depressió o la infelicitat i això tampoc té per què ser així amb un bon acompanyament. En contra d'aquesta idea jo vaig voler donar al meu llibre un enfocament molt optimista i constructiu, per afrontar la diferència des de la positivitat. També, se sol pensar que aquests nens i nenes porten problemes i van a la seva, i potser és la seva resposta cap a un sistema educatiu encarcarat i poc flexible que no els deixa fer les coses d'una altra manera i es basa en la repetició sistemàtica. Aquest alumnat l'odia perquè té ganes d'aprendre i investigar coses noves.
Els nens i nenes amb altes capacitats són un grup molt heterogeni, cadascun és diferent de l'altre. Ara bé, has observat característiques que ajudin a traçar un perfil de com pensen?
Una de les seves característiques principals és el pensament divergent. Davant d'un problema, en lloc de buscar una única solució, com faria la majoria de la gent, aquests nens i nenes en cerquen diverses. A més, tenen un pensament creatiu, una gran capacitat de relacionar idees que han sentit a les notícies, han llegit en un llibre o han vist en un museu, interrelacionar-les i crear-ne de noves. També poden presentar dissincronia, és a dir, tenen diferents edats convivint en si mateixos: poden tenir una edat biològica de deu anys, una edat intel·lectual de quinze i una edat emocional de vuit. Això els genera un embolic i xocs en la seva vida quotidiana. Depenent de l'entorn que tinguin en la seva família o a l'escola, veuran la diferència com una cosa enriquidora que els permet viure i experimentar la màgia de l'aprenentatge o com una llosa que els pesa. Aquesta manera de pensar és molt positiva si s'estimula, però, si es rep com una cosa negativa, no deixem que desenvolupin el seu pensament com cal.
Com comentes en el llibre, per a tu la clau és la capacitat, i identificar les altes capacitats ha de servir per planificar actuacions que ajudin a desplegar el potencial dels infants. Quin paper hi juguen la família i l'escola?
Han de remar en la mateixa direcció, però desafortunadament no sempre és així. Normalment, la família rep la notícia com una confirmació perquè des del principi entenen que el seu fill o filla és diferent; tanmateix, també reaccionen amb malestar i nervis perquè no saben com afrontar-la. Després de la identificació, els pares comencen a parlar amb les escoles per adaptar el currículum a les necessitats de l'infant, a dissenyar un pla d'actuació. En alguns casos els va molt bé; així i tot, en molts altres encara el procés és molt lent i es troben amb moltes traves, murs de pedra amb el sistema escolar i el programa curricular: "No preguntis més", "No vulguis aprendre més", "Espera, espera, espera". Això fa que els nens i nenes que comencen la primària amb moltes ganes d'aprendre, a mesura que es fan grans, es frustrin perquè s'avorreixen. Acaba sent un còctel explosiu que afecta sobretot les famílies i es percep socialment com un problema de luxe. Al mateix temps, el professorat no sempre disposa d'una formació sobre altes capacitats o dels recursos necessaris per a una atenció a la diversitat, i també es veu sobrepassat pel dia a dia.
En El club de los Superman inclous un decàleg, amb pautes per a escoles i instituts. Si ara t'adrecessis a un educador amb un nen o una nena amb altes capacitats a la classe, quina és la recomanació que li faries?
La primera cosa que li diria és que ho rebi amb un somriure a la cara i s'ho plantegi com una oportunitat, com un repte per enriquir la classe; tot el que faci per motivar aquest nen o nena servirà també per motivar la resta dels seus companys i companyes, com un dos per un, una cadena. També és molt important que els educadors s'informin i es deixin ajudar pels pares o pels psicòlegs de les associacions externes. Una altra qüestió que he observat és que el mantra de l'escola sol ser que l'estudiant faci primer el temari obligatori i després oferir-li aprenentatge extra per enriquir-se, i això és un error enorme. Si els fem fer primer tota la feina repetitiva del currículum obligatori com a la resta d'estudiants, arriben al moment de la creació, de l'enriquiment, frustrats i enfadats i ja no ho volen fer. S'hauria de fer el camí a la inversa: ells han d'aprendre el mateix que els companys, evidentment, però també cal permetre que puguin ampliar coneixements i aprofundir-hi, seguint el seu propi procés d'aprenentatge i amb el guiatge de les escoles. Una vegada una mare em va dir que fins que no es considerin els nens i nenes amb altes capacitats com a infants amb dificultats d'aprenentatge, no s'avançarà.
Carmen Giró és també autora del llibre Familias globales: un hogar, dos culturas, que se centra en les històries de parelles mixtes amb circumstàncies diverses (procedència, edat, idioma).
